Tothom et recordarà

II
DIÒGENES

Ens reunim amb els companys d’Informació.

—Quina importància té la carnisseria del senyor El Bakkali en tot això?

—Sobretot, té importància perquè està molt relacionada amb l’Operació Diògenes.

—Operació Diògenes. Parlem-ne.

—El mes de maig de l’any passat, vam rebre una ordre de crida i cerca d’un suposat imam terrorista sirià anomenat Ihab El-Taweel. Un home de quaranta anys que va sortir de la ciutat d’Al Hamrak de Síria fa set anys, quan va esclatar allà la guerra civil. Va creuar la frontera de Turquia i va aconseguir escapar d’un camp de refugiats, on va sobreviure a una epidèmia de còlera que es va emportar dues-centes cinquanta persones en un mes. Va arribar a Alemanya i va convèncer un vell muetzí de Colònia perquè l’acceptés com a ajudant en la mesquita. Encara que havia fracassat sempre que va intentar accedir a les escoles islàmiques, tothom va creure que era imam i, des del mínbar, durant els sermons dels divendres, es va dedicar a escopir tota la ràbia, la rancúnia i l’odi que havia anat acumulant al llarg de la seva vida contra els occidentals explotadors, assassins de musulmans i posseïdors de tot allò que ell voldria posseir. Allà el van anar a trobar i el van traslladar a Brussel·les, perquè «el necessitaven al barri de Molenbeeck». El van convertir en una mena de consultor o assessor a l’ombra; i, el novembre del 2015, quan van arribar els guerrers del comando que havien d’actuar a França al Charlie Hebdo i la discoteca Bataclan, ell va ser l’encarregat d’adoctrinar-los, donar-los suport i animar-los durant els dies previs. Van resar junts, van riure junts, van plorar junts i es van abraçar quan van partir cap a la batalla.

»Un agent de paisà de Seguretat Ciutadana va assegurar que havia vist El-Taweel reunit amb uns iraquians del barri del Raval, els germans Xaddad, que tenen la botiga de Reparacions de la Llar. Això va ser el mateix mes de maig. A les ordres de la magistrada Ana de Villalonga, de l’Audiència Nacional, vam iniciar una operació anomenada Diògenes per neutralitzar aquest imam.

—Diògenes? La síndrome de Diògenes no és aquella que consisteix a recollir tota la merda que troben pel carrer?

—Però no és per això. Diògenes era un filòsof grec que deia que buscava un home. Nosaltres també buscàvem un home.

—Està bé. Cada vegada al·lucino més amb els noms que posem a les operacions. Acabeu-me d’explicar com portàveu això de l’Operació Diògenes.

El noi de la carnisseria que du una gorra de raper sobre una tofa esfèrica de rínxols empeny el carretó vertical amb les dues caixes plenes de vitualles carrer amunt, cap al Bloc Nou. No és lluny. Només ha d’arribar a la cantonada i creuar el carrer cap a la plaça ampla, dura i assolellada on juguen a petanca una colla de vells algerians.

El Bloc Nou té un videoporter que funciona perfectament, i això dona una idea de la mena de gent que hi viu. Els nens entremaliats del barri no han gosat trencar-lo, ni cremar-lo, ni invalidar-lo de cap manera; i, si han gosat, els inquilins han pogut pagar-se una derrama immediatament per reparar-lo. Un altre distintiu de la gent que l’habita és que el vestíbul brilla de net, que hi ha una planta d’interior que sembla de debò i un ascensor en perfecte funcionament.

Omar truca al videoporter i, quan Pilarín contesta, es dona a conèixer amb to monòton: «Carnisseria». La porta s’obre i ell entra a l’edifici. L’ascensor l’espera. S’hi fica, amb carretó i caixes. Fins al tercer pis.

Surt de l’ascensor al replà. Pica a la porta marcada amb un dos.

Obre Pilarín. No porta ulleres i té un posat diferent del que li coneixen a la botiga. Més relaxada i dinàmica. Mira directament als ulls.

—Passa, passa.

El pis és un habitacle desolador, fred com una glacera, perquè fa molts dies que no ha estat habitat. Pilarín ha connectat la calefacció, però no ha passat prou temps perquè s’escalfi l’ambient. Encara porta posada la jaqueta dels botons enormes com rodes de carro.

Omar ja coneix el camí. Només hi ha els mobles que algun garrepa va considerar imprescindibles. Un sofà transformable en llit, una taula de menjador amb quatre cadires, un llit al dormitori i res més. No hi ha quadres a les parets, ni gerres amb flors, ni vitrines, ni armaris, ni catifes, ni llums de peu. Les bombetes pengen nues del sostre.

Arriben a la cuina. Aquí sí que tot és al seu lloc.

—Com va tot? —pregunta ella.

—Bé. Normal. Com sempre.

Es dediquen tots dos a omplir el frigorífic. Els ous a l’ouera, els congelats al congelador, l’enciam i les cols al calaix de les verdures. El paquet de mitjanes de xai. L’embolcall amb quatre rghaif.

—Mai no sé com es pronuncia això.

—Rghaif.

—Rghaif?

—No. Rghaif.

—Bé. Deixa-ho córrer.

La tònica. La llimona.

—Vols una tònica?

—Amb gel i llimona?

—No tinc gel, ja ho saps.

—L’he portat jo. He afegit un paquet a la comanda, i no te l’he cobrat, perquè era per a mi.

Pilarín somriu, còmplice i benèvola.

Omar no pot prendre gintònic perquè és bon musulmà, però Pilarín li prepara la tònica amb copa de baló de tal manera que ho sembla. Amb un ganivet, talla la bossa de plàstic del gel i en treu tres glaçons, que fica a la copa.

—Has d’anar amb compte, Omar, perquè comences jugant a prendre gintònics i acabaràs prenent gintònics. Què dirà el profeta, aleshores?

Remena la copa perquè es refredi l’interior del vidre. A continuació, buida l’ampolla de tònica sobre el gel. Talla una llimona pel mig i n’hi treu una petita llesca que adornarà l’obra d’art. Finalment, esprem mitja llimona sobre el combinat i entrega el resultat al noi, que ha seguit l’operació amb ulls de nen que encara creu en les fades.

Els qui creuen que Omar i Pilarín tenen una relació secreta probablement es basen en l’actitud plena de somnis i sospirs que adopta el noi cada cop que posa els ulls en la clienta. És una mirada pletòrica d’amor. No se sap si Pilarín accediria als precs de l’adolescent magribí si ell s’atrevís alguna vegada a formular-los, però és innegable que les ànsies existeixen.

Pilarín canvia quan estan a soles. És molt més natural, perd la rigidesa distant que la caracteritza fora d’aquí. Com que aquest canvi només es produeix durant les seves entrevistes amb Omar, se sent privilegiat. És l’únic que coneix l’autèntica personalitat de Pilarín, és l’únic en el barri que la coneix de veritat, amb el seu gran secret, i aquesta convicció ha estat l’espurna que ha encès la flama.

No ha parlat mai a Pilarín dels seus sentiments. Encara no. Però sap que tard o d’hora haurà de fer-ho i s’està preparant.

Va estar pensant a fer-li un regal per Nadal, però ho va descartar de seguida perquè li va semblar impropi d’un bon musulmà celebrar una festa cristiana. Darrerament, ha decidit que farà el gran pas el Dia dels Enamorats. Ja sap que està dedicat a sant Valentí, un referent del calendari catòlic, però a Omar li sembla que la festa del 14 de febrer està més motivada pel consum i l’esperit americà que per la devoció apostòlica i romana. També va pensar de fer-ho per Sant Jordi, que és l’autèntic Dia dels Enamorats d’aquest país, i a més celebra la lluita del cavaller contra el drac, de l’home contra el dimoni, que podria subscriure fàcilment un musulmà, però ha decidit que seria incapaç d’esperar fins a l’abril per obrir el cor a la seva estimada. Avui disposa exactament de cinquanta-tres dies per decidir quin regal li farà.

Se’l veu d’allò més feliç quan agafa la copa del fals gintònic amb les dues mans i es trasllada de la cuina al menjador. S’instal·la al sofà llit.

Pilarín agafa una cadira de les quatre que envolten la taula i s’hi asseu de cara al xicot, inclinant-se cap a ell, els colzes als genolls.

Omar parla abans que es formi un silenci incòmode o abans que li diguin alguna cosa que no vol sentir.

—Què et sembla el teu confident?

Pilarín també agraeix un tema de conversa lleuger.

—De les quatre classes de confidents que hi ha, pertanys a la segona, que és la millor.

—Com és la segona?

—Sou els ciutadans que teniu vocació policial. Sou aquells que, davant d’un delicte o una irregularitat, no podeu evitar posar la denúncia, cridar l’autoritat, per més inoportuna que resulti. Us heu d’implicar. Sou els millors.

Una vegada, l’intendent de la comissaria dels Mossos del carrer Nou va demanar al carnisser Muhammad El Bakkali que l’anés a veure. Muhammad es va fer acompanyar d’Omar, el noi de les comandes, per si de cas. El carnisser va passar al despatx del cap de policia i Omar va esperar en una saleta.

Quan Muhammad va sortir, se’l veia més empipat i més esverat que abans d’entrar. Va agafar Omar pel clatell i se’l va emportar d’una revolada i, pel camí, no es va poder estar d’explicar-li què era el que li havien proposat.

L’intendent l’havia convidat a treballar per a ells, que els passés informació sobre tot el que fessin, o diguessin, o deixessin de fer els germans iraquians de Reparacions de la Llar. Tenien la sospita que estaven relacionats amb l’extremisme gihadista i creien convenient vigilar-los tan de prop com fos possible. Havien estat seguint Muhammad per comprovar que era una persona de confiança. L’envoltarien de mesures de seguretat i podria fer un gran servei a la societat ajudant-los a lluitar contra la xacra terrorista.

L’amo de...